Durant el procés d'extinció, quan l'enorme esforç generat per l'extinció és superior a la resistència del propi material i supera el límit de deformació plàstica, es produiran esquerdes. Les esquerdes d'extinció sovint es produeixen poc després que comenci la transformació dels mamífers. La distribució de les esquerdes no té regles certes, però generalment és fàcil de formar a les cantonades afilades i les mutacions de la secció transversal de la peça.
El craqueig d'extinció observat al microscopi pot ser un craqueig intergranular o un craqueig transgranular; alguns són radials i altres són línies o xarxes separades. Les esquerdes d'extinció causades per un refredament excessiu a la zona de transformació martensítica sovint es distribueixen de forma transgranular i les esquerdes són certes, amb petites esquerdes sense branques al voltant. Les esquerdes de trempat provocades per una temperatura excessiva d'escalfament de trempat es distribueixen al llarg del gra, amb extrems esquerdes afilats, i mostren característiques de sobreescalfament: es pot observar martensita acicular gruixuda a l'acer estructural; L'eutèctic es pot observar en l'acer d'eines. o carburs angulars. Les peces d'acer d'alt carboni amb descarburació superficial són propenses a formar esquerdes de xarxa després de l'extinció. Això es deu al fet que l'expansió del volum de la capa descarburada superficial durant l'extinció i el refredament és més petita que la del nucli no descarburat, i el material superficial s'estira en forma de xarxa per l'expansió del nucli.
Les formes bàsiques de trempat d'esquerdes inclouen principalment: esquerdes longitudinals, esquerdes transversals, esquerdes de xarxa i esquerdes pelades, etc. Les condicions específiques s'analitzen de la següent manera:
1. Les esquerdes longitudinals es produeixen majoritàriament a les peces d'acer endurit, i només poden aparèixer quan la tensió de tracció tangencial a la superfície és més gran que la tensió de tracció axial. Aquest tipus d'esquerdes es distribueixen al llarg de la direcció axial, des de l'esquerda superficial fins al centre.
2. Les esquerdes transversals es produeixen a la zona de transició entre la capa endurida i el nucli no endurit quan la peça no està endurida. La característica de l'esforç intern és que la superfície està comprimida i la tensió de compressió canvia a esforç de tracció a una certa distància de la superfície. L'esforç de tracció axial és el més gran, donant lloc a esquerdes transversals.
3. Concentració d'esforços: les peces amb angles, talls i ranures a les peces esquerdades són propenses a la concentració de tensions. Juntament amb l'extinció i el refredament desiguals, sovint es produeixen esquerdes en aquestes parts. Aquest tipus d'esquerda no té característiques morfològiques fixes.
4. Les esquerdes reticulars són esquerdes superficials amb poca profunditat, generalment en el rang de 0.01-2mm. Les esquerdes es poden orientar en qualsevol direcció per formar una forma reticular. Després de la descarburació de la superfície de la peça d'acer d'alt carboni, el seu volum específic de martensita és més petit, formant així una tensió de tracció a la superfície, donant lloc a esquerdes de xarxa.
5. Les esquerdes pelades es produeixen en zones extremadament primes on l'estrès transició bruscament, i el pelat superficial es produeix quan les esquerdes internes que s'amaguen paral·leles a la superfície s'expandeixen severament.
